estival-jazz-transestival-jazz-transestival-jazz-transestival-jazz-trans
  • ESTIVAL DE JAZZ
    • Sobre l’Estival de Jazz
    • Com arribar
  • ESTIVAL 2022
  • CARTA BLANCA
    • Què és?
    • Àlex Cassanyes 2020
    • Ester Quevedo · 2019
    • Marc Cuevas · 2018
    • Santi de la Rubia · 2017
    • Txema Riera · 2016
    • Toni Vaquer · 2015
    • Dani Comas · 2014
    • Ramon Prats · 2013
  • EDICIONS ANTERIORS
    • EDICIÓ 2021
    • Edició 2020
      • Programa
      • Venda i reserva entrades
      • Patrocinadors
      • Fotografies 2020
      • Premsa
    • Edició 2019
      • Programa
      • Premsa
      • Patrocinadors 2019
    • Edició 2018
      • Programa
      • Premsa
      • Patrocinadors 2018
    • Edició 2017
      • Programa
      • Premsa
      • Vídeos
      • Patrocinadors
    • Edició 2016
      • Programa
      • Cròniques
    • Edició 2015
      • Programa Estival 2015
      • Cròniques
    • Edició 2014
      • Programa
      • Cròniques
      • Pícnic Jazz
      • Fotos 2014
    • Edició 2013
  • CARTELLS
    • 2021 NANA GORGOJO
    • 2020 DAVID YMBERNON
    • 2019 ESTELA DE ARENZANA
    • 2018 BÀRBARA BALCELLS
    • 2017 JOANA SARDÀ
    • 2016 XAVI GABRIEL
    • 2015 ROGER VELÁZQUEZ
    • 2014 BET FARRÉS
    • 2013 PAU BADIA
  • BLOG
  • CONTACTE
La Gramophone All Stars Big Band clou l’Estival de Jazz 2014 a ritmes jamaicans
30 Juny, 2014
WOM
25 Juny, 2015

NIT DE RISC

20 Juny, 2015

Crònica del concert de Free Art Three de Pau Ricart Roca

Fotos: Marc Vila

Nit de risc per començar la programació de música en directe de l’Estival de Jazz d’Igualada. Risc controlat per a uns, els músics, que van desafiar la llei de la gravetat, i repte engrescador per als altres, un públic que va omplir aquest escenari inèdit, valent i disposat a enfrontar-se al repte d’una nit de free jazz.

L’Ingràvita, aquest rocòdrom majestuós que s’enlaira enmig d’Igualada, més avesat a la llum de dia, la pols blanca de la magnèsia i les contorsions dels grimpaires, es presentava amb colors de nit i anà acollint els curiosos que van acceptar el repte. Asseguts al voltant de les taules van anar omplint l’espai, que feia goig de veure, esperant l’inici, expectants. Ni rastre de les tres trompetes que havien de ser protagonistes.

Sense que ningú en donés l’ordre, tothom va moure el cap i aixecà la mirada cap a les tres cordes que havien estat penjades des de dalt de tot del gran fossar i que ara començaven a moure’s. Al mateix temps començaven a sonar, amplificades per l’espai d’aquella cavitat immensa, el so de les tres trompetes. Pol Padrós, Julián Sánchez i Iván Gonzalez, Free Art Three, penjaven de les cordes amb els arnesos d’escalador posats, suspesos en l’aire, descendint lentament i bufant notes llargues, creant un ambient d’inici de cerimònia, amb un roig de fons intens.

La posada en escena va ser engrescadora i la música no s’aturà, amb els tres trompetistes avançant enmig del públic fins arribar a l’escenari situat a peu pla, on tenien l’escampall de ginys, platets i gongs amb els que van acompanyar bona part del concert. Sorollets, ritmes trencats i el so de les trompetes formaven un tot difícil que alguns van escoltar amb cara incrèdula. Hi va haver alguna deserció, sempre respectuosa i en silenci, com qui diu que ja n’ha tingut prou, moltes gràcies i ja m’explicareu com ha acabat, que veig que m’he equivocat i això del free encara no ho controlo. Apa, bonanit.

Va ser molt complicat trobar una melodia a la que enganxar-se i a estones un repte feixuc. Els moviments de la Juliette Louste, la ballarina que acompanyà l’espectacle, van ser una mena de traducció simultània de la música en forma d’espasmes i contorsions, a estones reptant com un cuc, després presonera de convulsions o fent equilibris impossibles. En certa manera, aquells moviments reforçaven la música, la subratllaven i també, perquè no, li atorgaven un component visual que ajudava l’espectador.

Avançat el concert i encarant-ne l’última part, discretament, va aparèixer l’Albert Cirera. En veure’l, alguns potser van desitjar que agafés el saxo i sacsegés l’escena, però en lloc d’això, arraulit, va situar-se davant dels músics i els va començar a fer gestos. Semblaven instruccions, i els trompetistes se’l miraven i obeïen. Com un director d’orquestra, amb moviments ràpids, els anà guiant, i feia gràcia veure l’habilitat dels trompetistes a l’hora d’executar les seves ordres, que semblaven improvisades, noves a cada moment per a tots tres. Va ser un bon final, la millor part de l’espectacle, segurament; una espècie de caos controlat i dirigit que se’ns va fer més amable i proper que la resta de free que havia sonat fins aquell moment. Qui sap, potser encara no estem preparats per a tanta llibertat.

free art three016

 

Comparteix

Notícies relacionades

12 Juny, 2021

‘Miles Ahead’ per Jordi Rica


Llegir
24 Març, 2021

NOTA DE PREMSA FINAL D’ESTIVAL 2020


Llegir
29 Juny, 2015

CONNEXIÓ AFRICANA


Llegir
© 2022 Estival de Jazz. All Rights Reserved.