CONNEXIÓ AFRICANA

Crònica de Pau Ricart

Fotos: Marc Vila

L’Estival va conviure en la jornada d’ahir amb el menjar i la gastronomia. En l’espai exterior que rodeja el Museu de la Pell d’Igualada s’hi celebrà Vadefoodies, una fira que posa el menjar i el menjar bé al mig de la seva proposta, amb tota una colla de parades que servien platets i beures, i amb una sèrie de conferències que acostaven a qui volgués escoltar la varietat de dietes i maneres de relacionar-se amb la teca que avui en dia més es practiquen.

Enmig d’una jornada matinal de sol sense treva, els assistents van poder, a més de menjar i beure, escoltar la música que punxaven la gent de l’Estival. I, en directe, gaudir de Big Menú, aquest trio de joves amants del hip hop instrumental.

Després d’una jornada llarga i amb molta calor, amb gent encara sopant vora la mitja nit, engegava Gabacho Maroconnection, aquest combo de vuit músics que barregen diferents tradicions musicals africanes amb el jazz. La tradició marroquina i la de l’Àfrica negra, amb instruments d’una i de l’altra en combinació amb dos saxos, una bateria i un teclat. El que en sortí de tota aquesta barreja fou una explosió rítmica fantàstica fent de base a unes melodies d’aires magribins, que d’altres vegades s’endinsaven més avall en l’Africa més negra, però que fins i tot en algun moment van virar cap a tons més caribenys acostant-se al reggae.

Després d’escoltar la veu trencada d’un dels dos saxofonistes quan cantà una melodia de tons andalusins, vaig soprendre’m pensant com s’assemblava aquella manera d’entonar, aquell lament, a les melodies que associem amb el Magrib. Finalment vaig desfer camí per acabar entenent que era aquella manera d’entonar que identifiquem amb el flamenc, aquell quejío, el que s’assembla al tarannà magrebí, i no a l’inrevés. En qualsevol cas, va ser una llàstima que el saxofonista només en cantés una, de cançó, i ens vam quedar amb ganes de tornar a escoltar aquella entonació nasal i trencada tan bonica.

El lament va durar els pocs segons que van passar fins a la peça següent, un altre artefacte rítmic que empenyia el públic a moure’s i ballar, tot i que molts, encara amb la panxa plena, van preferir participar asseguts i movent rítmicament el peu. Una primera línia entregada, això sí, va salvar l’honor igualadí, remenant i fent contorsions al ritme dels de damunt l’escenari, que no paraven.

Realment destacable la part de percussió de la proposta de Gabacho Maroconnection, una combinació d’instruments provinents de les dues latituds africanes apuntades abans, creant una secció rítmica molt potent i, és clar, reforçada amb la bateria i el baix. El teclat i els saxos posaven el contrapunt que acabava de lligar-ho tot i que li atorgaven uns altres colors, amb els que combinaven, això sí, de meravella.